Resum de la conferència sobre salut i tòxics al Festival Residu Zero, amb la participació de Nicolás Olea, catedràtic de Radiologia i Medicina Física de la Universitat de Granada; Ethel Eljarrat, directora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC, i Dolores Romano, gerent de polítiques de substàncies químiques de l’Oficina Europea de Medi Ambient.
—
Normalment, quan es parla de prevenció de residus es tendeix a pensar en evitar residus per reduir-ne la quantitat. Però Rezero ja fa anys que treballa també des del punt de vista qualitatiu. Amb les campanyes Salut de Plàstic i Nou Període, s’aposta per evitar el consum de productes amb components tòxics. No només perquè el tractament dels residus associats a aquests productes comporten més dificultats i riscos, sinó també, i sobretot, perquè abans no esdevenen residus, mentre se’n fa ús, estan comprometent la salut de la ciutadania.
En aquesta línia de treball, Rezero ha tingut la sort de comptar amb la col·laboració de diverses persones de l’àmbit de la recerca. Científiques i científics que fa anys que alerten que els mecanismes de protecció de la salut humana establerts fins ara són insuficients. Els estudis demostren que estan fallant. Per contribuir a fer que la seva veu arribi a més gent i donar a conèixer els resultats dels darrers estudis, en el Festival Residu Zero es va organitzar una taula rodona amb Nicolás Olea, catedràtic de Radiologia i Medicina Física de la Universitat de Granada, Dolores Romano, gerent de polítiques de substàncies químiques de l’Oficina Europea de Medi Ambient, i Ethel Eljarrat, directora de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) del CSIC. La taula va ser moderada per Roser Badia, coordinadora de Rezero a Balears.
Tòxics, consum i salut: panoràmica
Nicolás Olea va ser el primer a intervenir i va començar per destacar la importància dels resultats del projecte Iniciativa Europea de Biomonitorització Humana (HBM4EU) destinada a consolidar les dades existents i realitzar estudis conjunts per generar coneixements sobre la gestió segura de les substàncies químiques i protegir així la salut humana a Europa. Segons les dades recollides, en tota la sang i orina analitzada s’ha detectat presència de tòxics, sense excepcions per territori, edat o gènere. Ara la Unió Europea té un altre estudi en marxa que conclourà el 2029.
Aquesta recerca, la més ambiciosa feta fins ara, demostra que els mecanismes per protegir la salut de les persones no estan funcionant. Entre altres qüestions, ha posat de manifest que els coneguts límits permesos d’exposició a certs tòxics, per sota dels quals s’argumentava que no hi havia risc de salut, no són mesures eficaces.
Però, d’on provenen aquests compostos químics que han arribat als organismes humans? Els tòxics arriben via plàstics, pesticides presents en els aliments, ambientadors, cosmètics, tèxtils, etc. És a dir, molts d’aquests tòxics són dins les llars, als terres, les cortines, els mobles, els aliments… A les escoles i llars d’infants passa el mateix. Els materials de tota la vida han estat substituïts per d’altres amb molta càrrega tòxica. Són preocupants aquestes exposicions, sobretot, durant l’embaràs i en primera infància.
Amb la informació que tenim és més que necessari actuar preventivament. Perquè molts d’aquests components detectats, sense ser cancerígens directament, són disruptors endocrins. És a dir, afecten l’equilibri hormonal i aquest desequilibri és el que està a la base de moltes malalties que anomenem modernes: obesitat, diabetis, dèficit d’atenció i hiperactivitat, problemes ginecològics, de fertilitat…
Tòxics, consum i salut: panoràmica
Ethel Eljarrat començà la seva intervenció lamentant que la Unió Europea inverteixi tants recursos en una recerca que no aportarà cap informació que vingui de nou al sector acadèmic, en comptes de destinar-los a establir mesures per revertir la situació.
També destaca dues dificultats a l’hora de sensibilitzar sobre el perill dels components tòxics. El primer és que no es veuen i, per tant, costa més prendre consciència de l’amenaça que representen. El segon és que no són d’efecte immediat. Per explicar-ho, ho compara amb el cianur, que és un tòxic d’efecte immediat i, en conseqüència, és molt més fàcil detectar la relació causa-efecte. El problema dels components tòxics que preocupen la comunitat científica és que les exposicions a les quals estan sotmesos els organismes són petites, però quotidianes. És l’acumulació en l’organisme el que pot fer que a la llarga sorgeixin problemes derivats.
En aquest sentit, Eljarrat subratlla el perill dels components tòxics persistents i bioacumulables. Són aquells que el nostre organisme no és capaç de metabolitzar i eliminar. Això vol dir que quan entren, s’hi queden de per vida i a mesura que l’organisme envelleix, les quantitats van en augment.
Alguns d’aquests químics no només són disruptors endocrins, n’hi ha que també són cancerígens i neurotòxics, és a dir, que poden afectar el cervell. Hi ha estudis, per exemple, que relacionen aquests neurotòxics amb l’Alzheimer.
Per Eljarrat, el més greu és que aquests tòxics que s’acumulen als organismes, es transfereixen als infants, a través de la placenta i de la llet materna.
I l’altre gran problema és que els tòxics sobre els quals està alertant la comunitat científica persisteixen en l’ambient. Per tant, encara que avui es promulgués normativa per erradicar-los, els efectes no es veurien fins al cap de molts anys. Hi ha estudis que demostren que substàncies prohibides fa trenta anys encara són presents en el medi en quantitats gens negligibles.
Això també té implicacions de cara a la reintroducció de residus en la cadena de producció. Eljarrat defensa que l’economia ha de ser circular, però també neta. Planteja la necessitat d’avaluar què passa amb els tòxics durant el procés de reciclatge i si s’incorporen al material que se’n deriva. De fet, subratlla que els estudis demostren que els tòxics d’un producte passen als materials que se’n deriven després del reciclatge. Això explica que encara avui es comercialitzen productes amb components tòxics prohibits fa més de trenta anys, ja que en usar materials reciclats, també s’incorporen al nou producte els tòxics.
La científica del CSIC també reclama que la indústria deixi de saltar-se les prohibicions de components tòxics alterant lleugerament la formulació per poder crear una nova denominació i esquivar així la normativa. D’aquesta manera cal fer nous estudis que demostraran, potser deu anys més tard, el que ja se sap ara: que la nova substància és igual de tòxica que la prohibida. És una pràctica habitual que els serveix per guanyar temps, però que posa en joc la salut de les persones. És el que ha passat amb el bisfenol A i els seus successors.
Tòxics, consum i salut: panoràmica
Dolors Romano defensa que el mínim necessari seria regular els components que la Unió Europea, que és conservadora en aquests temes, considera d’alt nivell de preocupació. Hi són els que ja s’han esmentat i també els immunotòxics, que són els que afecten el sistema immunitari, i les que contaminen les aigües subterrànies i que afecten l’aigua de boca.
També reclama que les empreses que fabriquen aquestes substàncies compleixin amb la seva obligació de testar i informar, a través d’una base de dades pública, sobre els impactes dels seus components químics. El coneixement l’estan generant milers de científiques i científics que alerten sobre els impactes en la salut d’aquestes substàncies. Però això no s’està traduint ni en una regulació restrictiva ni en la circulació de la informació a través de la cadena de producció. Així, els fabricants de productes escullen entre diverses matèries primeres sense saber els riscos que suposen per a la salut.
Romano denuncia que, tot i que a Espanya la indústria química no està complint amb la seva obligació d’informar, no s’estan imposant sancions.
Mesures necessàries
Roser Badia planteja la necessitat de convertir la por en empoderament i reclamar mesures basades en el coneixement generat. Així, convida les persones de la taula a compartir quines creuen que han de ser les claus per al canvi.
Nicolás Olea comença aquesta segona ronda lamentant el temps que la maquinària normativa triga a restringir els components. Des que sorgeixen els estudis que demostren la toxicitat d’un component fins que es legisla prohibint-ne l’ús poden passar dècades. És el cas del que ha passat amb el bisfenol A, la prohibició del qual va arribar 28 anys més tard de les primeres evidències científiques. També posa sobre la taula la necessitat que algú assumeixi responsabilitats pels perjudicis en la salut. I comparteix la seva esperança que siguin les noies joves les que es plantin davant la societat masclista i patriarcal i canviï les regles del joc establertes pels homes blancs.
Ethel Eljarrat reclama que s’estableixi un sistema d’avaluació del compliment de la normativa. La persona consumidora no té elements per saber si els productes que hi ha al mercat compleixen el que diu la llei. Ha de ser l’administració qui controli que és així.
Dolores Romano reivindica el Pacte Verd, com una fita important en temes químics. Inclou moltes mesures, el problema és que, tot i que s’ha avançat, es fa molt a poc a poc. I que mesures de transparència més que necessàries, com el passaport digital, encara s’han de debatre.
La sessió es va tancar amb un torn obert de paraules que va servir per constatar la preocupació per la informació aportada i la necessitat de buscar alternatives més saludables. Com deia Ethel Eljarrat, en gran part la solució passa també per un canvi d’hàbits de consum, així com aprofundir en la col·laboració entre l’àmbit acadèmic i el sector productiu.
29 de desembre del 2023
Iniciativa de:
Amb el suport de:
