Amb la proliferació dels anomenats bioplàstics al mercat, cal regular quin és el circuït de recollida d’aquests nous productes, la gran majoria d’un sol ús. Si bé als fabricants els beneficia associar-los a la matèria orgànica, els inconvenients de fer-ho així són força i greus. En aquest article repassem els motius per dir no als bioplàstics a l’orgànica.
La matèria orgànica és la joia de la corona dels residus. Per començar, perquè és la fracció més important en relació al pes. Per això, un augment del percentatge d’orgànica (també anomenada bioresidus) convertida en compost, té un impacte elevat en les xifres globals de recuperació de residus. A més, la correcta separació de la matèria orgànica millora els processos de tractament de les altres fraccions, ja que en estar netes de restes orgàniques, n’és més fàcil l’aprofitament.
Per altra banda, el procés de reciclatge de la matèria orgànica és el més eficient. En especial si el processament es fa en un lloc proper al punt de generació (per la reducció de gasos amb efecte d’hivernacle associats al transport), i si les restes orgàniques no contenen gaires impropis, és a dir, si no inclouen elements com ara plàstics o metalls (per la millora de la qualitat del compost que en resulta).
La fracció orgànica a la nova llei estatal
Per tot plegat, i perquè la normativa europea hi obliga, la nova llei estatal de residus i l’esborrany de la catalana, fan una aposta ferma per augmentar els índexs de recollida selectiva de la matèria orgànica. I no tant sols això, també es preveuen mesures per fomentar l’autocompostatge, tant el domèstic com el comunitari.
Ara bé, la nova llei espanyola incorpora una mesura relacionada amb la recollida selectiva de la fracció orgànica que pot tenir implicacions greus, i no només pel que fa a la FORM. En concret, preveu que els ens locals puguin recollir plàstics compostables dins la fracció orgànica. Calen dos requisits, això sí. El primer és que només es podran dipositar al contenidor marró els anomenats bioplàstics o plàstics compostables que compleixin la norma EN 13432:2000 o, atenció, altres estàndards europeus o nacionals. El segon és que l’ajuntament ha de garantir que la planta de tractament on es processa la matèria orgànica del municipi està preparada per rebre aquest tipus de materials.
La llei també recull la possibilitat de tractar bioplàstics en processos d’autocompostatge, sempre que aquests «compleixin amb els estàndards europeus o nacionals de biodegradació a través de compostatge domèstic o comunitari» que, atenció altre cop, no són els mateixos que els que es requereixen per al processament en plantes industrials.
8 motius per dir no als bioplàstics a l’orgànica
Anem a pams, perquè hi ha molts i diferents arguments per qüestionar aquesta mesura.
1. Més complicat per a la ciutadania
Tot i saber que la simplicitat, tant dels missatges com dels criteris, és clau per incentivar la implicació de la ciutadania en la recollida selectiva, mesures com aquestes van en la línia contrària. No només se li demana que s’aprengui l’identificador de la norma EN 13432:2000 (caldrà portar una nota al mòbil?), sinó que haurà d’estar al dia «d’altres estàndards europeus o nacionals». És fàcil imaginar que a gran part de la ciutadania dels municipis en qüestió li arribarà només un missatge simplificat: bioplàstics al marró. De cara a l’autocompostatge, tampoc no son bones notícies. Un cop s’ha transmès la idea que els bioplàstics són compostables, caldrà entrar en els antipàtics «sí però no».
Sense oblidar que la ciutadania té el costum de desplaçar-se de tant en tant a altres municipis, per passar-hi caps de setmana o vacances, per exemple. Per tant, en cas d’optar per acollir-se a aquesta possibilitat que obre la llei estatal, el missatge que ha de transmetre el municipi ha de ser: «aquí, els bioplàstics amb el codi EN 13432:2000 (i altres equiparables!), van al marró, però si vas a passar el cap de setmana a un altre municipi, informa’t de com ho fan allà i si vols participar en el projecte de compostatge comunitari que estem impulsant, el codi que t’has d’aprendre és aquest altre…». Sobren els comentaris.
L’alternativa? «Els envasos, amb els envasos» o, encara millor, «Els plàstics i els bioplàstics, al color groc». Ras i curt.
2. Etiquetatge dubtós
Si a la complexitat del missatge que caldria transmetre si s’optés per barrejar bioplàstics i orgànica, li sumem la manca de rigor amb què les empreses utilitzen l’etiqueta bioplàstics o compostable, el desgavell està servit. Afegir reclams comercials vinculats amb la sostenibilitat per augmentar vendes és una pràctica habitual i poc regulada i vigilada. Per això moltes empreses estan afegint als seus envasos i embalatges la paraula compostable o bioplàstic sense que els materials compleixin els requisits necessaris per a que la compostació es dugui a terme amb èxit en una planta industrial, molt menys encara en compostadores domèstiques o si s’abandonen al medi.
3. Porta oberta als impropis
És un despropòsit flagrant que la mateixa normativa que limita el percentatge d’impropis als anomenats bioresidus en un 20% el 2022 i un 15% el 2027, en comptes de blindar l’orgànica amb mesures simples i clares, deixi les portes dels contenidors marrons tan obertes. Només per això ja cal fer una crida als municipis i al parlament català per ignorar, en el cas dels primers, i corregir, en el cas del segon, aquesta possibilitat. D’altra manera, la qualitat del compost obtingut se’n veurà molt ressentida.
4. Perpetuació de la cultura d’un sol ús
Tornant al missatge que es trasllada a la ciutadania, un altre efecte d’obrir el marró als bioplàstics té relació amb la cultura de l’usar i tirar. El desenvolupament d’aquests materials sovint s’ha presentat com l’alternativa sostenible als plàstics i la solució a la contaminació que generen. De fet, el 75% de la producció de bioplàstic es destina a productes pensats per a tenir un sol ús, com ara envasos d’un sol ús.
En la mesura que la ciutadania associï aquests materials als residus orgànics, els veurà menys problemàtics i caurà en el parany de les falses solucions. Així, els bioplàstics continuaran perpetuant el model de consum de productes d’un sol ús, altament ineficient pel que fa a l’ús dels recursos. No oblidem que els cultius de productes vegetals amb finalitats no alimentàries acaparen terrenys i aigua que deixen de destinar-se a la producció d’aliments per a les persones.
5. Taxes justes més difícils d’aplicar
Un altre aspecte sensible a tenir en compte és que barrejar bioplàstics i orgànica complica la implantació d’un sistema just de taxes de residus. El model de recollida porta a porta està en expansió a Catalunya, ja que garanteix els percentatges de recuperació necessaris per complir els objectius europeus. Un dels avantatges que té en comparació amb el model de contenidors oberts és que permet compensar, via taxes, la ciutadania que s’esforça a fer una bona separació domiciliària dels residus.
Això implica l’activació d’un sistema de control que passa per identificar la presència d’impropis a les bosses d’orgànica. Aquesta supervisió es pot fer de manera molt fàcil, a simple vista sense obrir la bossa, si dins només hi pot haver restes orgàniques. Ara bé, si un municipi opta per recollir bioplàstics amb la FORM, el personal responsable de les inspeccions, es veurà obligat a obrir les bosses i inspeccionar els envasos per comprovar, primer, si són o no són de plàstic i, en cas que sí, identificar si són del bioplàstic adequat.
6. Tòxics al compost
A més, la barreja de tot tipus de bioplàstics i matèria orgànica també pot tenir implicacions de cara a la salut. Diversos estudis científics han posat de manifest que en la fabricació d’aquests materials de base orgànica sovint s’emprenen substàncies additives que suposen una càrrega tòxica important, fins i tot més que en els envasos plàstics convencionals. Novament, estem parlant d’empitjorar la qualitat del compost, en aquest cas, no per culpa d’impropis sinó per la toxicitat dels bioplàstics.
7. Problemes a les plantes de compostatge
Cal recordar que l’inconvenient no és tan sols que a les plantes puguin arribar-hi, per error o deixadesa, plàstics i bioplàstics no adequats. Fins i tot els plàstics orgànics que estan identificats com a compostables o biodegradables, no sempre acaben compostant-se correctament. El processament òptim és encara més difícil a les plantes de tractament anaeròbic, pel fet que les temperatures de procés i el temps de residència són menors que en les plantes de compostatge, on es fa un tractament aeròbic.
També hi ha un altre aspecte tècnic a considerar. Les plantes de compostatge no disposen de tecnologia que els permeti separar els envasos plàstics dels bioplàstics. Si bé és relativament fàcil separar els envasos que arriben barrejats amb la matèria orgànica, el procés es complica si cal diferenciar entre plàstics i bioplàstics. Sembla lògic que siguin les plantes de tractament d’envasos, preparades per classificar diversos tipus de materials, les que incorporin la tecnologia necessària per destriar els que són de bioplàstic de la resta.
8. Més costos per a la ciutadania
El punt anterior té relació amb el darrer argument, però no per això menys important, per oposar-se a la recollida dels bioplàstics amb la FORM. Aquesta mesura suposaria, de nou, una externalització de la responsabilitat dels productors, ja que els costos de la gestió de la fracció orgànica els assumeixen els ens locals. Però són les empreses que posen els productes al mercat les que haurien d’assumir el 100% dels costos de gestió i tractament dels residus que genera la seva activitat. Per molt que els productes es considerin compostables o biodegradables.
Per això, en cas que, malgrat tot el que s’ha dit fins ara, aquesta opció s’incorporés a la nova llei catalana, caldria establir de forma precisa quin sistema es desenvoluparia perquè fossin els productors d’envasos els que assumissin tots els costos derivats de la gestió dels seus productes processats amb l’orgànica.
Els envasos, al contenidor d’envasos
Per tot plegat, la millor mesura per acabar amb la confusió que la proliferació d’envasos de bioplàstic ha generat entre la ciutadania no és obrir els portes de les plantes de processament d’orgànica als bioplàstics. Al contrari. Permetre els bioplàstics a l’orgànica és un error. Cal protegir la recollida de matèria orgànica i derivar tots els envasos de bioplàstic cap a la fracció de plàstics i metalls.
És el sistema que permet adreçar un missatge més clar a la ciutadania, que garanteix un compost de més qualitat i que facilita una distribució dels costos més justa.
18 de maig de 2022