La guerra contra el plàstic ha portat la indústria a buscar alternatives més sostenibles dins el sector dels envasos alimentaris. Alguns se’ls anomena bioplàstics.
Són tot alternatives que responen a un model més eficient dels recursos o ens estan oferint solucions que només formen part d’una nova estratègia de venda?
El màrqueting està tenyint el mercat de verd. Això no és més que la resposta a la demanda creixent davant l’evidència científica de que el nostre model de producció i consum té conseqüències negatives sobre la vida en el planeta. Una preocupació que ha entrat a l’agenda política amb noves normatives i en la consciència de les persones consumidores que aspiren a adoptar un estil de vida més sostenible. La indústria ho sap i el màrqueting, com no podia ser d’altra manera, ha adoptat el relat.
El nostre model de producció i consum és el d’usar i llençar. Un model que ha anat guanyant terreny a escala global i que dóna resposta a una societat que consumeix de forma ràpida, fàcil i sense mirar més enllà d’una necessitat immediata. Els productes tenen una vida útil curta i un valor gairebé simbòlic, transformant de manera imperceptible les estructures socials i augmentant les desigualtats. Una lògica que està acabant amb els recursos a mesura que encadena impactes negatius sense pausa i sense fi.
En el model d’usar i llençar el rei dels materials és el plàstic. Un material lleuger, resistent, versàtil, fàcil de treballar, aïllant elèctric, impermeable. Un material que ha portat avenços, ha facilitat la vida per la població en general i que, en menys de 100 anys, ha passat a ser omnipresent en la vida quotidiana. A dia d’avui un 6% del consum global de petroli serveix per produir plàstic. El gran invent del segle XX, s’ha convertit en el gran problema del XXI.
El plàstic contínuament en contacte amb els aliments
A Europa, el 40% de la producció de plàstic es concentra en el sector de l’envasat alimentari, generalment d’usar i llençar. Aquests plàstics, dissenyats per ser utilitzats una única vegada, no només hauran alliberat gasos d’efecte hivernacle a totes les etapes del seu cicle de vida, sinó també generaran un greu problema quan es tornin residus, especialment si acaben abandonats al medi. Mentrestant, els additius químics (presents en un 7%) hauran migrat a l’aliment i de l’aliment a les persones. D’aquí que, com demostra la campanya de Rezero “Salut de plàstic”, nosaltres orinem plàstic.
Davant aquesta situació, la indústria es posiciona amb noves estratègies “més ecològiques” però que no sempre són eficaces. És el que coneixem com falses solucions. La persona consumidora que aspira a un estil de vida més sostenible haurà de ser molt perspicaç per adonar-se que, lluny de solucionar la problemàtica ambiental de crisi climàtica i de recursos, aquestes alternatives contribueixen a perpetuar el mateix model extractiu d’usar i llençar, generant nous impactes ambientals, socials i econòmics.
La indústria de les falses solucions està tan plena d’exemples com d’arguments per declarar-li la guerra
Els que aposten pel reciclatge d’envasos, contribueixen a un malentès comú de que el plàstic es pot reciclar moltes vegades i no és així, la majoria requereixen processos costosos i el plàstic resultant és de pitjor qualitat, per la qual cosa, una botella recuperada difícilment tornarà a ser un envàs alimentari. A aquest fet, hem d’afegir que a l’Estat espanyol només el 14% del plàstic que es produeix es recupera, el 40% acaba en abocadors, el 14% s’incinera i el 32% acaba en el medi.
Algunes empreses opten per substituir el plàstic per altres materials d’origen vegetal. L’augment de demanda d’aquests materials (fusta, blat de moro, entre d’altres) està provocant una sobre explotació de recursos naturals com boscos o terres de cultiu. La indústria necessita cada vegada més sòl agrícola, no per produir aliments, sinó per fabricar els envasos.
No tots els bioplàstics són compostables
Els anomenats bioplàstics és un sector encara immadur però que va a l’alça. Segons la seva composició hi ha diferents tipus de bioplàstic: els que s’obtenen a partir de biomassa (blat de moro, canya de sucre o celulosa), també anomenats bio-basats i aquells que es poden degradar a través del compostatge, anomenats compostables o biodegradables. A dia d’avui, els bioplàstics representen el 0.6% de la producció global de plàstic, del qual el 56% és biodegradable.
Aquests materials generen molta confusió entre la ciutadania, atès que és difícil diferenciar-los pel seu aspecte i l’etiquetat és ambigu. Això provoca que moltes vegades no acabin al contenidor que toca i la seva gestió no sigui la correcta.
El plàstic considerat biodegradable hauria d’entrar a la fracció orgànica i acabar a la planta de compostatge? Aquí hi ha dubtes. Si no es donen les condicions ambientals i d’humitat necessàries no es degraden o, segons el seu format o tamany poden ser considerats com impropis.
A tot això hem d’afegir que el 75% de la producció del bioplàstics segueix el model d’un sol ús (Font: Rezero, 2020)
L’ús del relat sostenible va encara més enllà amb campanyes de conscienciació que reforcen la imatge positiva i responsable de l’empresa. Campanyes de compensació del CO2 plantant arbres o les de neteja del medi, són un exemple de greenwashing que poc tenen a veure en solucionar l’origen del problema.
Les falses solucions són una altra paradoxa del sistema
La guerra contra el plàstic, els residus, la contaminació i el canvi climàtic es lliura en un únic front, el del model d’usar i llençar. Per això, les propostes han d’anar cap a la reducció i reutilització d’envasos amb mesures com fomentar la venda a granel, la restricció de certes tipologies d’envasos, mesures per millorar la informació del producte, sistemes de responsabilitat ampliada del productor i, en definitiva, mesures per mantenir el valor dels materials el major temps possible.