Decepció davant la nova llei espanyola contra el malbaratament alimentari

El redactat aprovat pel govern frustra les expectatives del col·lectiu #LeySinDesperdicio, que agrupa les entitats vinculades a la prevenció del malbaratament alimentari i del qual Rezero forma part.


L’Estat espanyol tindrà aviat la seva primera Llei de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari. El govern en va aprovar el projecte a principi de juny passat i ara ha de passar a debat parlamentari.

Diverses entitats que d’una manera o una altra incidim en la prevenció del malbaratament alimentari havíem dipositat moltes esperances en aquesta nova llei. Des que es va començar a treballar en el redactat, hem estat treballant de forma coordinada per fer-hi aportacions basades en la nostra experiència i expertesa. Però el redactat aprovat frustra les expectatives dipositades pel conjunt d’entitats, agrupades dins el Colectivo #LeySinDesperdicio.

Només cal dir que si la llei espanyola contra el malbaratament alimentari s’aprova amb l’articulat actual, es quedarà molt curta en relació amb la llei que es va aprovar a Catalunya ara fa dos anys i mig. Si aquí es va aconseguir formular una normativa basada en la prevenció i que posa èmfasi en la quantificació, l’espanyola incideix molt en la gestió d’excedents però no posa les eines per avançar realment en prevenció. Val a dir que el fet que encara no s’hagi aprovat el reglament que ha de desenvolupar la llei catalana, fa que que no s’estigui desplegant tot el seu potencial.

La magnitud del problema

La Unió Europea llença més aliments dels que importa. El recent informe de FeedbackEU, estima que 153 milions de tones de menjar a l’any acaben a les escombraries. Si bé no és una realitat fàcil de quantificar, la FAO calcula que al món, la xifra s’eleva als 1.300 milions de tones. Aquesta xifra implica, entre altres impactes, el malbaratament de 250 km³ d’aigua, és a dir, la que es necessitaria per omplir 74 milions de piscines olímpiques.

A l’Estat espanyol, les dades del govern relatives al 2020 parlen de 1.363 milions de kg-L d’aliments i begudes llençats. A Catalunya, segons la memòria de l’Agència de Residus, s’ha detectat que un 10% del total de la fracció orgànica de la recollida municipal (domicilis i activitats econòmiques locals) es pot considerar malbaratament. Això representa 42.201 tones anuals sense contemplar els aliments que acaben barrejats en altres fraccions.

Tres grans motius per dir no a la llei aprovada pel govern

Vist el panorama, que s’aprovi una llei per combatre el malbaratament alimentari hauria de ser una notícia positiva. Però si la llei neix sense l’ambició de forçar un canvi real i profund, només estem davant d’una oportunitat perduda per aconseguir la transformació necessària.

1. No prioritza la prevenció de pèrdues i malbaratament

La nova llei corre el risc de néixer amb un greu error conceptual de base si no s’aprofita el procés de debat que ara s’inicia per corregir-ho. El consens general és que la primera estratègia en la lluita contra el malbaratament alimentari ha de ser la prevenció. Ara bé, el redactat actual associa la prevenció amb la gestió d’excedents, quan l’autèntica estratègia de prevenció és evitar que l’excedent arribi a generar-se i hi ha moltes estratègies que permeten avançar en aquest sentit. Per exemple, més que obligar que un hospital tingui un pla de derivació d’excedents per a consum humà, cal forçar que les empreses que gestionen el servei disposin d’un pla per evitar que es generi aquest excedent. Mesures senzilles com permetre escollir si es vol pa o no amb els àpats, per posar només un exemple, permeten reduir-lo de forma significativa.

És cert que la llei parla de la redacció d’aquests plans de prevenció de les pèrdues i el malbaratament, però des del moment que els vincula només a la gestió d’excedents, en minva el potencial impacte. Així mateix, les sancions previstes recauen sobre l’incompliment d’obligacions en relació a la gestió d’excedents i no es preveuen en relació amb altres mesures de prevenció. No és que la llei no contempli mesures per evitar la generació d’excedents. El problema és que no són mesures d’obligat compliment i per tant queden al marge del règim sancionador.

Més enllà de les sancions, hi ha altres estratègies per forçar les empreses a avançar en la prevenció. Un exemple, ja inclòs a la llei catalana i no recollit en l’espanyola, té relació amb la contractació pública. Es tracta d’introduir l’obligació d’afegir als plecs de contractació de serveis d’alimentació que el proveïdor inclogui pràctiques adequades de prevenció.

Per altra banda, en la proposta legislativa, tampoc no es fa prou èmfasi en els mecanismes de prevenció i quantificació de les pèrdues alimentàries al sector primari. En relació amb això, es podria haver regulat la pràctica d’espigolar, com ja va fer la llei catalana. D’aquesta manera s’hauria facilitat l’espigolament, que permet que s’aprofitin aliments que d’altra manera es perden.

2. Menysté la importància de quantificar el malbaratament i analitzar-ne les causes

Les entitats expertes en malbaratament alimentari tenim clar que una bona política en aquest àmbit s’ha de basar en dades sòlides. Cal poder quantificar el problema, identificar en quines fases de la cadena es produeix més malbaratament i esbrinar-ne les causes per poder actuar.

En aquest sentit, la llei hauria d’obligar els diversos agents de la cadena a quantificar pèrdues i malbaratament. Aquestes quantificacions els permetrien obtenir més coneixement de les causes del malbaratament i facilita la identificació de les mesures més adients per prevenir-lo. A més, el ministeri competent també hauria de promoure més implicació de totes les institucions públiques en la generació d’aquest coneixement.

3. Poques obligacions, però tampoc facilitats

La llei espanyola contra el malbaratament alimentari recull a l’article «Bones pràctiques» mesures que haurien d’haver estat obligatòries i vinculades a sancions en cas d’incompliment. És així com es forcen els canvis. És cert que la llei recull algunes sancions, com van destacar alguns mitjans en aprovar-se. Però, com hem dit, només se centren en la gestió d’excedents. A més, el nivell d’aquestes sancions s’ha reduït de forma significativa en relació amb l’avantprojecte que es va sotmetre a consulta pública. En concret, les multes s’han reduït a la meitat. Tampoc es recullen com a infracció greu pràctiques com la destrucció intencionada d’aliments vàlids per al consum humà.

Mesures obligatòries han passat a considerar-se bones pràctiques i el règim sancionador s’ha aigualit. Sembla doncs, que el govern ha estat més sensible a les observacions rebudes del sector empresarial que no pas a les de les entitats.

Per altra banda, seria positiu que la llei establís incentius per fomentar mesures de prevenció. Per exemple, un IVA reduït per a la comercialització de fruites i verdures de segona qualitat o una línia de subvencions per donar suport econòmic a petites i mitjanes empreses a l’hora d’elaborar plans de prevenció de pèrdues i malbaratament.

Cal forçar la millora

Malgrat els esforços del Colectivo #LeySinDesperdicio, fins ara el govern ha estat més sensible als arguments de les empreses del sector alimentari. La llei tampoc no preveu la constitució d’un equip de seguiment de l’aplicació de la llei que inclogui la participació de les entitats.

Però encara tenim molt a dir-hi. Ajuda’ns a aconseguir que el nostre posicionament arribi amb força al debat parlamentari i s’aprovi una bona llei espanyola contra el malbaratament alimentari.

Dona suport a la petició d’una llei que aposti clarament per la prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari.

28 de setembre de 2022