Cada vegada més es qüestiona l’efectivitat del reciclatge dels productes derivats del petroli, especialment, el plàstic. Només el 9% del plàstic que es fabrica, es recicla. Però la responsabilitat no és principalment de la ciutadania, tal com ens volen fer creure. El pes l’han d’assumir, per una banda, els dissenyadors i fabricants d’aquests productes i, per altra banda, els governs que permeten que aquests productes entrin al mercat en contra de l’economia circular, la salut de les persones i el medi ambient.
Actualment, la majoria dels productes derivats del petroli, ni tan sols es reciclen. Existeixen mols factors que dificulten el reciclatge del plàstic, des de les limitacions tecnològiques de les plantes de separació i reciclatge, la composició multicapa de molts envasos, la baixa demanda de mercat de certs tipus de plàstic de baixa qualitat, o fins i tot la seva càrrega tòxica.
I, alhora, hi ha una gran opacitat en les dades sobre reciclatge que no ens permet avançar. A hores d’ara, no es mesura de manera transparent els resultats dels sistemes actuals de recollida, principalment, del contenidor d’envasos de plàstic i metall.
Per això cal que tots els sectors implicats afrontem de manera urgent els tres reptes següents:
– Impulsar una societat que no malgasti recursos.
– Fomentar materials de llarga durada amb la reparació i la reutilització.
– Afavorir una societat amb productes sense càrrega tòxica.
I per això, a més de la col·laboració entre els agents diversos, calen recursos de totes les parts. Només amb una inversió sostinguda en el temps, i no pas amb el finançament incert de les subvencions, es poden dur a terme els canvis sistèmics necessaris.
No tot és reciclable
Avui en dia, afrontem una gran crisi ambiental i social. No ens podem permetre malbaratar recursos per fer cada dia productes nous que, a més, malmeten ecosistemes i la salut de les persones. Els productes que comprem haurien d’estar dissenyats per tal que la seva vida útil sigui la més llarga possible, per poder ser reparats, reutilitzats, compostats o reciclats. Desafortunadament, la realitat actual està lluny d’això. Perquè cada vegada es fabriquen més i més productes diferents, d’una gran complexitat i amb una vida útil curta, sovint de pocs minuts o dies. I no només això, sinó que el seu potencial real de ser reciclats és molt baix, ja que són de tan mala qualitat que cap empresa vol invertir en el seu reciclatge.
Les grans petrolieres i la indústria del plàstic han presentat el reciclatge com la gran solució, tot i saber que no és l’estratègia a seguir per resoldre el problema. Els fabricants externalitzen els costos i l’impacte negatiu a la ciutadania, afirmant que tot és reciclable quan no és veritat. Això està causant greus problemes en la sostenibilitat de la nostra societat (en termes de bé comú, sostenibilitat econòmica, salut humana i mediambiental).
El reciclatge del plàstic no n’elimina la càrrega tòxica
Que un producte estigui al mercat no és garantia que sigui segur. En les darreres dècades, s’ha produït un augment de l’exposició a una gran diversitat de materials i substàncies químiques originat per la fabricació de productes derivats del petroli. Són presents en productes de consum tan comuns com envasos de plàstic, estris de cuina, tèxtils, plàstics, articles de neteja i higiene, entre d’altres. Els derivats del petroli ens envolten. Productes tòxics per al medi ambient i per a la salut humana. D’una toxicitat lenta, però persistent.
Hi ha múltiples investigacions i publicacions científiques, amb estudis epidemiològics, que mostren la presència de tòxics en l’organisme de pràcticament tota la població. Aquesta exposició contínua a substàncies tòxiques pot causar efectes adversos en la salut. En especial, en el cas dels disruptors endocrins, els quals s’ha demostrat que estan associats a problemes reproductius, del neurodesenvolupament, diabetis i diversos tipus de càncer. I no només persisteix en els nostres cossos, sinó que la càrrega tòxica persisteix en els processos de reciclatge. Els tòxics no desapareixen i són perillosos per a la salut humana.
L’opacitat en les dades de reciclatge per impedir l’SDDR
Les empreses productores d’envasos, és a dir, aquelles que produeixen els envasos i també aquelles que els posen al mercat, tenen l’obligació de gestionar els envasos que surten al mercat per poder ser recuperats. A l’Estat espanyol, Ecoembes gestiona els residus, com a únic SIG del país, pels envasos no reutilitzables i no perillosos.
Ecoembes es defineix a si mateixa com «l’organització que vetlla pel medi ambient a través del reciclatge i l’ecodisseny dels envasos». Però el motiu real de l’existència d’Ecoembes és aconseguir que els envasadors es deslliurin de la seva responsabilitat de fer-se càrrec dels seus residus d’envasos. I que els surti al menor cost possible. De fet, Ecoembes està format per les mateixes marques que inunden de plàstic els comerços.
La Junta General d’accionistes d’Ecoembes està formada, en un 60%, pel sector empresarial que inclou el de l’envàs, en un 20% pel sector de matèries primeres i en un altre 20% pel sector de comerç i distribució.
El reciclatge necessita altres sistemes
Així doncs, es donen clars conflictes d’interessos. Qui posa el plàstic al mercat i al medi ambient, és qui guanya diners amb la seva gestió com a residu. I són ells mateixos qui proporcionen les dades de reciclatge a l’administració sense que hi hagi cap organisme públic i neutre de control o seguiment. Estan afirmant que el reciclatge d’envasos està arribant a índex del 70-80%, una gran mentida. Només recorrent els carrers de qualsevol municipi i aixecant les tapes dels contenidors ja es veu que no quadren les xifres.
Segons un estudi de Rezero, de de cada 3 envasos alimentaris que es posen al mercat (de tots els materials, no només plàstic) no es reciclen, i més del 60% dels envasos plàstics que es genern el llencen a la fracció rebuig, reduint a mínims les seves possibilitats de ser reciclats.
I per què enganyar en les xifres? La llei espanyola de residus inclou la mesura següent: «en el caso de que no se cumplan los objetivos fijados del 70% de la recogida separada en peso en 2023 o en 2027, a nivel nacional, se implantará en todo el territorio en el plazo de dos años un sistema de depósito, devolución y retorno para estos envases que garantice el cumplimiento de los objetivos en 2025 y 2029».
La majoria de les persones voldrien un sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos. Més de quaranta països ja el tenen implantat amb valors de recollida separada excel·lents i, aquí, els envasadors són els que impedeixen la seva implantació amb dades que no són gens fiables.
Necessitem la reutilització
Des de Rezero fa gairebé vint anys que diem que el reciclatge no és la solució a la crisi ambiental i climàtica que patim. La paraula que ens ha de treure de l’atzucac i que tant tem la indústria del plàstic és prevenció. És urgent reduir la generació innecessària de residus i això passa, en gran part, per apostar per la reutilització.
Hi ha nombrosos avantatges de la reutilització respecte als envasos d’un sol ús: reducció efectiva de la quantitat de residus; dels materials emprats (un 50% menys); de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (en el sector vitivinícola, una reducció del 38% de la petjada de carboni o, cosa que és el mateix, una reducció de 2 kg de CO₂ equivalent per ampolla reutilitzada, segons el projecte reWine), i del consum d’aigua (fins a un 70% menys, segons l’Ellen McArthur Foundation).
Des del punt de vista econòmic, la reutilització permet salvar els problemes derivats de la manca de subministrament de matèries primeres i posa fi a l’externalització dels impactes dels envasos d’un sol ús en els ecosistemes naturals, que ara estan assumint les administracions públiques i la ciutadania.
Apostar per la reutilització és, doncs, la solució. Però representa acabar amb els productes i envasos d’un sol ús (plàstic, brics, llaunes i vidre d’un sol ús). I aquí és on topem amb els interessos de la indústria del plàstic.
Això explica que els governs no només no apostin per la reutilització, sinó que el sector estigui entrant en fase terminal. En menys de dues dècades, la quota d’envasos reutilitzables de begudes s’ha desplomat fins a un 15% i es concentra en l’hostaleria (font RezeroLab). Els envasos reutilitzables pràcticament han desaparegut de botigues i supermercats, deixant la ciutadania sense el dret de consumir sense generar residus.
Cal contrarestar les pressions que les grans cadenes de distribució i les empreses envasadores fan per frenar-les. Perquè es tracta de posar límit a pràctiques depredadores dels nostres recursos naturals i ecosistemes i fer una clara aposta pel bé comú.