Des de la irrupció del plàstic a les nostres vides (1950), aquest material derivat del petroli i el gas s’ha fet pràcticament omnipresent. És obvi que algunes de les seves característiques tals com la flexibilitat, durabilitat, lleugeresa i especialment el seu baix cost econòmic (sobretot per als seus productors i distribuïdors) han fet que s’imposés com a substitut de tota mena de materials.
Quan el plàstic va aparèixer ho va fer com a punta de llança d’un nou concepte impensable fins llavors: l’usar i llençar. Apareixien, així, els primers productes de plàstic d’un sol ús com una opció moderna que permetia una alliberació dins la família. La revista LIFE Magazine d’aleshores publicava un article anomenat “Throwaway Living” que celebrava el naixement d’aquesta nova societat i presentava un ventall de productes a un preu molt reduït.
Des de la seva aparició es calcula que s’han produït 9,2 bilions de tones de plàstic -sobretot de productes i envasos d’un sol ús- i gairebé la meitat d’aquest s’ha generat durant els darrers vint anys. Una dada que ens ha d’ajudar a aturar-nos i reflexionar és que de tot el que s’ha arribat a generar menys d’un 10% s’ha reciclat, és a dir, la major part s’ha abocat, cremat o resta abandonat al medi ambient (mars, oceans, boscos…).
El punt d’inflexió que ha fet que el plàstic hagi esdevingut un dels problemes ambientals actuals més referenciats, ha estat la incapacitat de frenar un sistema de producció i distribució que ha fomentat un ús desproporcionat del plàstic i ha externalitzat els costos ambientals i econòmics cap a les persones i el medi ambient. Actualment, el 40% del plàstic mundial que es produeix esdevé un residu en menys d’un mes.
El petroli – el recurs natural del que s’origina el plàstic- es converteix en plàstic gràcies a la divisió de les molècules que es combinen en polímers de cadenes llargues, a la barreja amb productes químics i a l’aplicació de pressió i calor. Per donar al material les característiques desitjades, s’hi afegeixen diversos additius: absorbidors de llum, antiestàtics, estabilitzants, lubricants, pigments, plastificants, etc. Per exemple, hi ha plastificants que converteixen el PVC rígid en la pel·lícula flexible que formen les piscines, compostos fluorats que impregnen les jaquetes impermeables o substàncies bromades que serveixen com a retardants de flama en electrodomèstics i mobles.
Els productes plàstics, de mitjana, contenen aproximadament un set per cent d’aquests additius, molts dels quals són perjudicials per la salut perquè, gradualment, s’alliberen i s’acumulen en el menjar o begudes, en l’aire d’establiments o en la pols domèstica.
Precisament per visualitzar aquests impactes des de Rezero hem realitzat una analítica a 20 líders d’opinió del món de la cultura, l’esport, la ciència i la medicina per detectar la presència en orina de metabòlits plàstics tals com ftalats i bisfenols derivats de la plastificació de la nostra alimentació. Els resultats són fulminants: el 100% de la mostra hem donat positiu amb una mitjana de 21 substàncies detectades.
La creixent sensibilitat envers aquest problema ha d’esdevenir un punt d’inflexió que ens permeti materialitzar la reducció efectiva del plàstic d’usar i llençar. Ara més que mai necessitem de la responsabilitat de tots els agents socials i econòmics per fer front a aquest infart del plàstic. Des de l’administració amb la transposició de la directiva europea de plàstics d’un sol ús i l’aprovació d’una futura llei de residus catalana basada en la prevenció i l’ús eficient dels recursos; des del sector productiu i de la distribució apostant per la desplastificació dels aliments i garantint que tot allò que es posa al mercat és reutilitzable, reparable, recuperable i reciclable; i des de la ciutadania adoptant pràctiques de consum conscient, utilitzant elements reutilitzables a l’hora d’anar a comprar, adquirint productes durables, de baix impacte ambiental i de proximitat i exigint el nostre dret a consumir sense generar residus.
L’evidència que l’actual model econòmic és insostenible, les afectacions a la nostra pròpia salut que aquest provoca i la situació d’emergència climàtica que vivim fan necessari que actuem tos plegats de forma ràpida, solidària i efectiva per avançar en la transició cap a la societat residu zero.