La responsabilitat d’uns resultats tan dramàtics en reciclatge la tenen, per una banda, els fabricants perquè produeixen envasos que mai es reciclen; i els governs que els donen total impunitat per seguir amb aquesta tendència insostenible.
L’estudi “A realistic material flow analysis for end-of-life plastic packaging management in Spain: Data gaps and suggestions for improvements towards effective recyclability” analitza i interpreta el flux de material (MFA) d’envasos de plàstic a l’Estat espanyol per determinar l’estat actual i el rendiment de la recollida i reciclabilitat dels residus respecte als objectius de circularitat establerts per la Unió Europea.
D’aquest estudi extraiem el següent:
Cal prohibir el film de plàstic perquè representa el 48% de tots els envasos de plàstic i no es recicla
Serà impossible arribar als índex de reciclatge que dicta la Unió Europea si no s’acaba amb la fabricació de productes fets amb materials que, malgrat ens diuen que són reciclables, no es reciclen mai. És el cas del film de plàstic que representa, ni més ni menys, el 48% de tots els envasos de plàstic.
És inviable marcar objectius i establir sistemes de recollida eficients sense que s’abordi d’una vegada per totes la realitat tècnica i científica dels materials. Si no es pot reciclar, com el cas del film de plàstic, no s’ha de produir.
Cal regular els criteris d’ecodisseny on es prioritzin materials que es puguin reciclar fàcilment. Actualment hi ha molta diversitat d’envasos de plàstic i només hauria d’existir el plàstic PET per envasos amb usos alimentaris (però sense ftalats i fenols) i el plàstic HDPE per usos no alimentaris.
Cal informació fiable i transparent
L’actual gestor @ecoembes no està sent transparent. Ho sabem des de fa molts anys. Mentre ells diuen que estan aconseguint un índex de reciclatge del 48-70%, la realitat és que estem en una taxa de recollida del 15% i una taxa de reciclatge final de l’11%.
Tant a nivell comptable com de comunicació, cal diferenciar entre taxes de recollida i taxes de reciclatge
Associar la recollida de residus amb el seu reciclatge final és un altre motiu pel qual les xifres utilitzades es distorsionen tant a nivell comptable com de comunicació, provocant sobreestimacions i simplificacions sobre la realitat del reciclatge. La Unió Europea ho destaca en el seu estudi i pretén corregir-ho mitjançant la legislació (Comissió Europea, 2018) ja que, des de la recollida dels residus fins al seu processament com a nova matèria primera, els residus se sotmeten a almenys dos o tres processos de classificació, amb taxes d’eficiència que varien entre el 50 i el 80% (Van Eygen, 2018; Gasset, 2018).
Així, de les 660.900 tones recollides d’envasos mixtes, un 28% es rebutja com a incorrectes en la primera classificació, mentre que en el segon procés de separació es perd entre un 5% per HDPE i un 57% per Film segons el tipus de material. Això vol dir que menys de la meitat dels materials recollits s’acaben reciclant.
La puresa de les bales depèn de l’eficiència dels sistemes de separació, que generalment es fan mitjançant Near Infrared Reflectance (NIR), així com dels criteris tècnics aplicats en el disseny dels envasos per afavorir un reciclatge eficient. En aquest sentit, es rebutgen els envasos potencialment reciclables a favor d’altres envasos més fàcils d’identificar o que requereixen menys processos de transformació per a la seva posterior valorització com a materials (Gasset, 2018), i aquest és un dels motius pels quals les ampolles de HDPE i PET bufat són els fluxos més reciclats. D’una banda s’identifiquen fàcilment i, d’altra banda, són fàcilment reciclables per la seva mida, composició i disseny.
