Noves normatives amplien la responsabilitat ampliada dels productors i introdueixen taxes per incentivar la prevenció de residus.
La resposta de certs sectors industrials demostra manca de voluntat d’innovació per transformar el model productiu i de distribució.
Poc a poc, massa poc a poc, les lleis han començat a implicar els sectors empresarials en el pagament dels costos de gestió dels residus municipals que genera la seva activitat. L’objectiu és que assumeixin la seva responsabilitat sobre els productes que posen al mercat un cop esdevenen residus.
És part del que s’anomena responsabilitat ampliada del productor (RAP) que fa anys que la Unió Europea demana als estats que apliquin als seus territoris. A l’Estat espanyol, fins ara, estava limitat a alguns productes. Els més coneguts són els residus d’envasos lleugers i de vidre. Però la participació d’Ecoembes i Ecovidrio en el finançament de la recollida i tractament d’aquests residus encara és insuficient.
Darrerament han aparegut lleis que aprofundeixen en aquesta línia, que afecten els sectors del plàstic d’un sol ús, el tèxtil i el tabac, entre d’altres. Diverses veus del sector industrial apunten que aquestes mesures es traduiran en un increment dels preus de venda. En un moment en què la inflació castiga les butxaques de la ciutadania, hi ha qui ho aprofita per qüestionar l’oportunitat d’aquestes polítiques.
La indústria davant les noves taxes: increments de preus a la vista
En el sector del plàstic d’un sol ús, el director general d’una empresa de taps i càpsules de cafè, es queixava al Telenotícies de TV3 que no tenien més remei que carregar el sobrecost de la nova taxa al seu sector al seus clients. La patronal AECOC reblava en el mateix reportatge que la mesura era com llençar benzina al foc.
De fet, diverses patronals del sector de l’alimentació i restauració demanaven al Govern espanyol posar fre a l’impost sobre el plàstic d’un sol us, al·ludint a uns suposats 2.000 milions d’euros que haurien d’assumir (i que, de retruc imputarien a les persones consumidores).
Vaticinis semblants es fan per al sector del tabac que, davant la futura aplicació de la RAP al tabac es plany que li suposara un sobrecost de 170 milions d’euros, que, òbviament, també amenacen de carregar a les persones fumadores. En aquest cas, però, el Comitè Nacional de Prevenció del Tabaquisme se’n felicita, ja que l’augment del preu és un desincentiu del consum amb clares derivades positives pel cantó de la salut pública.
Els preus com a desincentiu del consum
És cert que per justícia ambiental és positiu que els preus reflecteixin els costos reals de tot el cicle de vida d’un producte, també els relacionats amb la gestió del residu. La reducció del consum que se n’hauria de derivar forma part de la solució necessària.
Un altre avantatge rellevant d’introduir als preus els costos de gestió i tractament de residus és que és dissocia la figura de la persona consumidora de la figura de la ciutadana. Persones consumidores i ciutadania tenen papers diferents amb relació als residus.
Per una banda, les persones, condicionades per l’oferta, les possibilitats econòmiques, el temps disponible, el màrqueting, etc., prenen unes decisions de compra com a consumidores. D’aquestes opcions se’n deriven unes quantitats i tipus de residus que poden variar molt entre unes llars i unes altres.
Per una altra banda, la ciutadania, via taxes, finança part el cost de gestió i tractament dels residus. Fins ara, sense discriminar el grau de participació en la generació.
En la mesura que aquests costos es vehiculen cap als preus s’aconsegueix que no sigui tota la ciutadania qui paga els costos associats als residus, sinó que els assumeixi, via preus, la part de la ciutadania que ha contribuït a generar-los.
Si, a més d’aplicar taxes als productes que generen els residus, en paral·lel, els ens locals introdueixen taxes justes, és a dir, que “l’usuari del servei de recollida de residus pagui la taxa d’escombraries en funció de la seva generació de residus i/o de la seva participació o utilització del servei de recollida”, l’avenç en aquest sentit és doble.
Manca de compromís amb la transformació
Ara bé, que la resposta d’alguns sectors empresarials davant les mesures legislatives que el forcen a assumir la seva responsabilitat en la gestió dels residus municipals sigui només espolsar-se els costos i repercutir-los a la ciutadania és decebedor.
Les taxes també haurien de servir com a revulsiu per a afrontar els reptes ambientals del sector.
Mesures complementàries a la repercussió de costos
Una de les mesures que es podrien derivar de la pressió impositiva sobre les empreses seria l’increment d’inversió en departaments d’ecodisseny. Així, augmentaria l’aplicació de criteris ambientals enfocats a facilitar la recuperació de les matèries primeres contingudes en els seus productes. Per exemple, en el sector del tèxtil, seria interessant deixar d’incloure a les peces de roba elements, com ara cremalleres i lluentons i apostar per peces d’un sol teixit.
Una altra de les mesures seria l’articulació de models de logística inversa per part de la indústria. D’aquesta manera podrien recuperar els seus productes un cop esdevenen residus i tornar a introduir les matèries primeres que contenen en el cicle productiu. En aquest sentit, en el sector dels envasos i embalatges, la uniformització dels tipus de plàstics seria una ajuda, ja que la diversitat actual en dificulta el triatge i aprofitament posterior.
En l’àmbit vitivinícola, que Rezero coneix en profunditat una mesura interessant és l’estandardització de les ampolles de vidre. Seria una manera de facilitar la posada en marxa de circuïts de recuperació i plantes de neteja i evitar així el malbaratament de recursos de les ampolles d’un sol ús.
El sector de les tabaqueres podria innovar eliminant les cigarretes i comercialitzant filtres reutilitzables i tabac per separat.
L’amenaça de l’increment de preus per defugir responsabilitats
Però la reacció d’algunes activitats econòmiques demostra la seva manca de compromís amb la necessària transformació del model de producció i distribució. En comptes d’intentar ajornar la implantació de les taxes i anunciar que quan es faci es derivaran els nous costos al preu de venda, caldria posar tots els recursos per imaginar, dissenyar i implementar autèntiques estratègies de sostenibilitat en els seus sectors. Perquè ja van tard.
27 de febrer de 2023