Tèxtils / Juliol sense plàstic
Quan pensem en matèries primeres de la indústria tèxtil encara tendim a evocar camps de cotó o de lli. Però el cert és que la majoria de les fibres produïdes són sintètiques.
Des de l’any 2000, es fabrica més del doble de teixits sintètics que de fibres naturals. La producció de polièster s’ha disparat: el 2020 se’n va fabricar el doble que vint anys enrere. De fet, la indústria tèxtil és la tercera més demandant de plàstic; el 2017, en va consumir 62 milions de tones. Avui en dia, consumir roba és consumir plàstic. I només cal fer un repàs a les etiquetes de l’armari per constatar-ho.
L’ús intensiu del polièster per part del sector tèxtil no només representa augmentar la pressió sobre les reserves mundials de petroli. Aquest teixit també planteja altres inconvenients, ja que per produir-lo, sovint s’utilitzen com a catalitzador metalls pesants, com l’antimoni, que és un conegut carcinogen si és inhalat. A més, requereix grans quantitats d’energia, en especial durant la tenyida, que s’ha de fer a temperatures altes.
Generació de residus
A Catalunya, es llencen o s’incineren cada any 147.000 tones de residus tèxtils, que representen el 4,5% del pes de la bossa d’escombraries tipus a Catalunya (el 8,5 si hi afegim el tèxtil sanitari).
A les Illes Balears, el 2020 es van recollir 48.403 tones de tèxtils, que representen el 8% en pes sobre el total dels residus municipals. Tan sols el 4% van anar a reutilització o preparació per a la reutilització. Per tant, el 96% es van destinar a tractaments finalistes, principalment a la incineració.
Alternatives a casa
La informació sobre l’impacte ambiental i social del consum, ens interpel·la i ens porta a buscar canvis d’hàbits en pro de l’estil de vida Residu Zero.
El canvi passa per:
-Comprar menys roba
-Tenir cura de la roba que es té, fent-ne un bon ús i manteniment per allargar-ne la vida
-Participar en espais d’intercanvi
-Llogar la roba per a les ocasions especials o demanar-la en préstec
-Quan calgui comprar roba, prioritzar, en primer lloc, les botigues de segona mà i, en segon lloc, les petites productores de proximitat que apliquin criteris de sostenibilitat. En triar les peces, cal apostar per la durabilitat.
Accions estructurals
Els canvis d’hàbits de consum formen part de la solució cap al Residu Zero, però calen polítiques públiques i la implicació del teixit empresarial per accelerar la transformació del model productiu. Fins ara, la resposta general del sector davant aquest desafiament ha consistit en una aposta per fibres més sostenibles i fibres fabricades a partir de plàstic reciclat. També pel desenvolupament de l’anomenat etiquetatge verd i de comerç just, en el que massa sovint és només una estratègia d’ecoblanqueig i socioblanqueig.
Una de les eines per al canvi necessari és l’ecodisseny, que lluny de ser una rentada de cara hauria de convertir-se en un filtre imprescindible que portés a un replantejament profund dels productes, des de les matèries primeres escollides, dels formats i dels estils. Aquest disseny responsable hauria de garantir la durabilitat de les peces de roba, i hauria d’anar acompanyat d’una normativa d’etiquetatge que permetés a la ciutadania escollir amb el màxim d’informació, alhora que combatés les pràctiques d’eco i socioblanqueig.
Alguns canvis legislatius que poden contribuir a forçar el canvi en el tèxtil són:
— La prohibició de l’exportació de residus tèxtils. L’article 32 de la Llei estatal de residus i sòls contaminats per a l’economia circular ja preveu que es pugui fer. També caldria fer efectiva la prohibició de destruir peces de roba i productes tèxtils no venuts, impedint aquesta ineficiència del sistema en l’ús d’uns recursos naturals limitats. Una altra prohibició necessària, en aquest cas amb l’objectiu de mitigar l’efecte perniciós del sector tèxtil en la salut de les persones i dels ecosistemes, és sobre l’ús de productes químics perillosos i tòxics.
— L’aplicació de la responsabilitat ampliada del productor. Caldria enfocar-la, per una banda, en garantir condicions laborals segures i justes i, per una altra banda, en el foment de la producció de qualitat, en la reducció de la producció i en l’impuls de pràctiques de reutilització, reparació i venda de segona mà. En aquest sentit, la proposta de Rezero per a la futura llei catalana de residus és que s’incorpori, per als establiments de venda amb més de 1.200 metres quadrats, l’obligació de tenir, com a mínim, un lineal o córner de venda de tèxtil de segona mà.
Aquestes obligacions haurien d’anar acompanyades d’un foment de l’oferta formativa en pràctiques de moda sostenible. Des de l’Administració també es pot contribuir a la transformació necessària apostant per una compra pública responsable, que prioritzi les opcions més sostenibles per sobre dels criteris de preu.
També cal fomentar amb incentius econòmics l’economia de la reutilització, reparació i venda de segona mà i usar la fiscalitat ambiental per penalitzar les pràctiques menys eficients ambientalment, per exemple, aplicant gravàmens a l’ús de fibres verges.
Per compensar els efectes de les estratègies publicitàries i de màrqueting de les grans indústries tèxtils, que han modulat els hàbits de consum de la ciutadania, són necessàries campanyes de sensibilització. Aquestes han de transmetre la necessitat de moderar el consum de roba i optar per les peces que donin més garanties de respecte al medi ambient i les condicions laborals de les treballadores.
Més informació
Zero Waste Europe, European Environmental Bureau. “A New Look for the Fashion Industry”.