Quasi ho aconseguim. La majoria dels països del món estan a favor d’un ambiciós Tractat internacional contra la contaminació per plàstics que abordi la producció de plàstics, restringeixi els tòxics, incrementi la circularitat i garanteixi finançament per a una transició justa. Tanmateix, després de més de dos anys de reunions, els negociadors es van quedar sense temps per arribar a un acord i van decidir convocar una sessió addicional per concretar el tractat.
Got mig ple o mig buit?
Aquest resultat es pot interpretar tant com un èxit com un fracàs.
Un fracàs perquè els negociadors van esgotar el temps assignat i, mentre la contaminació per plàstics segueix augmentant, no es va arribar a cap acord.
Un èxit perquè el procés, tan extremament lent i dolorós com ha estat, ha produït un text; i, més important encara, ha generat prou consciència entre els negociadors per traçar una línia d’ambició i donar-li suport.
La nostra victòria
La victòria més important –i, tanmateix, poc mencionada– que explica per què la majoria dels països van decidir no acceptar un tractat dèbil i van optar per una extensió, és la victòria sobre l’enfocament del problema.
Quan la crisi del plàstic va esclatar, fa gairebé una dècada, la contaminació per plàstics es percebia com un problema de mala gestió de residus als països del sud global. Avui, l’enfocament del debat ha canviat per abordar tot el cicle de vida dels plàstics, inclosa la necessitat de regular la producció i els productes tòxics. Les víctimes ja no són representades com a agressors i, avui, els dolents són aquells que inunden el món amb plàstics. Per fi, les converses van a l’arrel del problema!
Havent assistit a totes les reunions del Comitè Intergovernamental de Negociació (INC), puc confirmar que la batalla per l’enfocament està guanyada. Els bloquejadors d’aquest procés parlen obertament en contra de retallades en la producció, impostos sobre el plàstic i productes químics tòxics. D’aquesta manera, estan acceptant un marc que no controlen ni dominen, i que proporciona les condicions perquè els països amb ambició, juntament amb la societat civil i les indústries progressistes, tracin la línia a seguir.
Dues estratègies clares i oposades
Durant aquests 2,5 anys de negociacions, hem vist desplegar-se dues estratègies.
D’una banda, els països amb baixa ambició –tots productors de petroli o plàstic, o ambdós– han utilitzat la vella tàctica de retardar i desviar. Superats per un enfocament que els situa al costat equivocat de la història, van optar per abusar de la regla del consens, bloquejar el treball entre les sessions de l’INC i boicotejar les discussions sobre el contingut fins a l’últim moment. El seu pla era esgotar el temps per forçar la majoria de països a acceptar un tractat de baixa ambició.
D’altra banda, és just dir que els més de 85 països que formen la coalició dels disposats no tenien inicialment una estratègia coordinada i van participar de bona fe en les negociacions. La seva estratègia va sorgir com a reacció a dos anys d’obstruccionisme i filibusterisme dels països de baixa ambició, combinat amb un procés d’apoderament col·lectiu dins del nou marc emergent. Aprenent dels fracassos recents en altres negociacions multilaterals, els països ambiciosos van traçar una línia d’ambició i la van mantenir. Això va evitar que el procés tanqués amb un tractat dèbil.
És un procés estúpid?
Sí. És estúpid.
Les negociacions de l’ONU es realitzen per consens: és a dir, per unanimitat. Una eina que dona un poder increïble a una minoria per bloquejar el procés o arrossegar la majoria al mínim comú denominador. Les parts poden decidir per consens treballar per majoria, mitjançant votació, però una mesura així invalidaria l’estratègia dels països de baixa ambició.
Això explica per què, en la primera sessió de l’INC, celebrada a l’Uruguai el 2023, en lloc de discutir polítiques sobre plàstics, els obstruccionistes van obrir el debat sobre les regles de procediment. El 75% de l’INC2 a París va ser sobre aquestes regles, amb una pèrdua política respecte al dret a vot; i, a l’INC3, a Nairobi, les negociacions sobre el contingut es van retardar a causa dels intents de totes les parts per canviar o mantenir el procés de presa de decisions.
Mentre la contaminació per plàstics continuava destruint ecosistemes i contaminant els nostres cossos, els humans ni tan sols vam aconseguir posar-nos d’acord sobre com posar-nos d’acord. Ara, amb un text final, les parts han decidit donar-se més temps per trobar un acord en un INC5.2 que se celebrarà els pròxims mesos utilitzant el mateix procés de decisió emprat fins ara.
El camí a seguir
Amb la majoria de les nacions unides en l’ambició, hem de transformar la nostra presa de decisions, d’un consens que paralitza a una acció col·lectiva que alliberi. El futur de la nostra civilització exigeix que avancem, amb o sense aquells que obstaculitzen el progrés.
Si ambdues faccions decideixen mantenir les seves línies, llavors no serà possible cap tractat, no importa quants INC decideixin organitzar. Per a l’última ronda de negociacions, només hi ha dues maneres d’assolir l’ambició necessària: o els països de baixa ambició eleven la seva, o la majoria de les parts haurien d’iniciar un procés paral·lel amb aquells disposats a abordar les arrels de la contaminació per plàstics. Aquesta última opció no és inèdita, com demostra el procés d’Ottawa de 1997 que va produir amb èxit un Tractat de Prohibició de Mines fora de l’ONU i compta amb 164 signataris fins avui.
Conclusió
Em sorprèn com hem arribat tan lluny amb un procés de presa de decisions tan defectuós i una organització tan desordenada de les negociacions.
Em fa feliç veure països del Sud Global i del Nord Global unir-se al voltant d’una comprensió compartida del que cal fer.
Estic orgullós del paper clau que les organitzacions de la societat civil han jugat en la construcció d’aquest apoderament col·lectiu al voltant d’un enfocament que el moviment Break Free From Plastic ha promogut des del 2016.
Estic decebut per la lentitud del canvi; i, tanmateix, prefereixo un bon tractat que arribi una mica més tard que un de dolent avui. Al cap i a la fi, els combustibles fòssils mouen el món –i el plàstic–, i canviar la brúixola de la civilització requereix temps.
Com diu la dita: “anem lents perquè anem lluny”. Que aquesta sigui la bona raó per justificar un retard en l’obtenció d’un ambiciós Tractat internacional contra la contaminació per plàstics!
Zero Waste Europe