Novetats importants en la gestió de residus a nivell estatal, amb l’aprovació d’una normativa que queda curta en més d’un aspecte.
La nova Ley de residuos y suelos contaminados, aprovada ahir al Congrés dels Diputats, és un pas endavant en la gestió de residus, si bé té mancances decebedores.
Adéu al bisfenol A
Un gran avenç de la Ley de residuos y suelos contaminados és la prohibició de bisfenol A i els ftalats en envasos per a usos alimentaris. Era una reivindicació de la comunitat científica i també de les organitzacions ambientals. Rezero va llançar, l’any 2020, la campanya Salut de plàstic, en què es va analitzar l’orina de diverses personalitats per demostrar que contenien tòxics associats a envasos alimentaris. Si bé la primera versió de la llei ja contenia la prohibició, al seu pas pel Senat, aquesta mesura va caure del redactat original després que el PSOE donés suport a una esmena del PP en aquest sentit. Com a resposta, des de Rezero vam iniciar la campanya “Senado de España, aquí tienes mi orina“. Finalment, ahir al Congrés van guanyar els arguments científics i els interessos de la ciutadania.
Nombrosos estudis demostren que el bisfenol pot migrar de l’envàs al continent i que en l’organisme humà actua com a alterador endocrí i pot causar malalties diverses. Aquesta nova mesura és un salt qualitatiu en la prevenció de residus aplicant el principi de precaució. Ara bé, la llei no incorpora la prohibició de moltes altres substàncies tòxiques presents en els plàstics.
El doctor Nicolás Olea, expert en disruptors endocrins, valora així la prohibició: “L’eliminació del bisfenol A segueix el rastre europeu. El 30 de juliol de 2011 la UE va prohibir els biberons fets a partir d’aquesta substància i l’1 de gener de 2020 va prohibir també els tiquets tèrmics fets amb bisfenol A. Ens esperàvem un pas més valent incorporant altres substàncies que són igualment disruptores endocrines, i que estan presents en els envasos de plàstic.”
Un altre component tòxic contra el que sí que s’actuarà és l’amiant. Es tracta d’un mineral que s’ha utilitzat durant molts anys per la construcció i ha causat greus problemes sobre la salut de les persones i delictes mediambientals. La llei en preveu la retirada i es prohibeix barrejar-lo amb altres residus.
Sistema de dipòsit, devolució i retorn, a mitges
Per fi, l’Estat espanyol ha establert el sistema de dipòsit, devolució i retorn d’envasos (SDDR) de begudes com a sistema obligatori per eliminar l’abandonament d’ampolles i llaunes al medi ambient i augmentar la qualitat dels materials recuperats. És un model llargament reivindicat perquè permet aconseguir alts índex de reciclatge, com des de Rezero vam demostrar amb el pla pilot desenvolupat a Cadaqués. Un altre avantatge important d’aquest model és que trenca amb l’opacitat de dades sobre els índexs de recuperació, informació fins ara monopolitzada per Ecoembes, que oferia dades poc consistents. Malauradament, la llei només recull aplicar el SDDR a envasos d’usar i llençar de plàstic, ferro i alumini. És a dir, que es desaprofita l’oportunitat d’aplicar-ho també al vidre, que és precisament el material òptim per sotmetre un envàs a diversos processos de neteja i ús.
Cap ambició en la prevenció de productes d’un sol ús
En matèria de prevenció de plàstics d’un sol ús, la nova normativa es limita a fer la transposició de la Directiva europea. Així doncs, recull la prohibició de productes de plàstic d’un sol ús com els bastonets de les orelles, la vaixella, les palletes, els pals per subjectar globus o els envasos de porexpan. En canvi, es descarta limitar desenes i desenes de productes d’usar i llençar que surten al mercat, la majoria fets de plàstic. En són exemple els filtres de cigarreta, els envasos de plàstic, les compreses, els tampons d’un sol ús, les càpsules de cafè i un llarg etcètera.
Foment qüestionable de les ampolles de plàstic reciclat
Una de les mesures de la Ley de residuos y suelos contaminados d’estímul del reciclatge, desperta cert recel des del punt de vista de la prevenció de residus. Es tracta del foment, sense cap mena de limitació, de les ampolles de plàstic fetes amb material reciclat. A partir del 2025, com a primer pas, només es podran comercialitzar ampolles amb un mínim del 25% de plàstic reciclat.
Per una banda, preocupa que augmenti la complexitat de l’envàs provocant que no es pugui reciclar. Per altra banda, aquests envasos fets amb material reciclat estan exempts d’impostos i, com a conseqüència, no s’atura el model de l’usar i llençar.
Victòria Ferrer, del Gremi de Recuperació de Catalunya, en fa aquesta valoració: “La incorporació d’un mínim de plàstic reciclat és positiva perquè permet que hi hagi un mercat assegurat de la matèria prima reciclada, però si aquesta incorporació ha de fer que l’envàs no es pugui reciclar posteriorment, o el seu disseny no respon a una reciclabilitat real, ens estem fent trampes al solitari.”
Tres mesures simbòliques
La nova Ley de residuos y suelos contaminados incorpora tres principals mesures obligatòries que s’emmarquen en el concepte de reducció efectiva dels residus. Tot i que són força rellevants, no deixen de ser simbòliques:
- Els supermercats que tinguin una superfície d’igual o més de 400 m2 han de tenir un mínim un 20% de la seva oferta a granel o amb envasos reutilitzables,
- el sector HORECA ha de servir aigua no envasada als seus comensals i
- les dependències municipals han de disposar d’aigua en fonts o en envasos reutilitzables.
Tota la resta de mesures de prevenció de residus es queden en el pla discursiu, en forma de voluntats, acords i pedagogia. Es deixa en mans de les lleis autonòmiques la decisió de traduir aquestes declaracions de principis en mesures eficients. En aquest sentit, Balears ja ha traçat el camí a seguir. Esperem que Catalunya, que treballa en la futura llei, no quedi enrere.
Tovalloletes humides: els costos per als productors
Amb la nova Ley de residuos y suelos contaminados, els productors de tovalloletes hauran d’assumir el cost de gestionar el residu que representen un cop usades. Així doncs, s’aplica el principi de responsabilitat ampliada del productor. És una bona notícia perquè les tovalloletes humides suposen un impacte enorme mediambiental i sobre l’economia local. S’ha estimat que el manteniment i desembús de les canonades, juntament amb l’eliminació de residus d’aigües residuals a les plantes de tractament, costa a la Unió Europea entre 500 i 1.000 milions d’euros anualment.
Ara bé, hi ha desenes de productes als que hauria calgut aplicar el mateix principi de responsabilitat ampliada. És el cas del tèxtil, els productes sanitaris, els mobles o els productes d’higiene. Actualment, només tenen la responsabilitat ampliada del productor els envasos lleugers, de cartró, de vidre, de medicaments, les piles i acumuladors, els pneumàtics fora d’ús, els olis usats, els residus d’aparells elèctrics i electrònics i els envasos de productes agraris. La nova llei hauria pogut ampliar molt aquesta llista.
Poca ambició en prevenció
La gran decepció de la Ley de residuos y suelos contaminados és que s’hi ha prioritzat el model basat en el reciclatge. La reutilització i la reducció efectiva dels residus queden a segon terme. Alguns dels esculls que l’allunyen d’una aposta ferma per avançar cap a la sostenibilitat, són:
- No hi ha mesures concretes per acabar amb l’obsolescència planificada dels productes, especialment d’aparells elèctrics i electrònics. Continuarem tenint objectes creats per fer-se malbé en un temps concret si no es fiscalitzen les empreses.
- Tot i que s’ha incorporat l’obligatorietat de l’ús de la bossa compostable, s’ha establert un nivell d’impropis molt elevat, d’un 15-20%. Així no s’incentiva una separació selectiva de la fracció orgànica de qualitat amb nivells baixos d’impropis com pot aconseguir, per exemple, la recollida porta a porta.
- El cànon sobre el tractament finalista pot ser un punt d’inflexió per algunes comunitats autònomes que no han tingut al llarg dels anys cap voluntat de prioritzar la jerarquia dels residus. Però, en canvi, per a altres comunitats més avançades, determinades mesures es queden molt curtes i, per tant, s’haurien de respectar i fomentar aquells territoris que estan avançats, amb cessió de les competències i incentius.
La valoració que fa de la llei Rosa García, directora de Rezero és la següent: “L’Estat espanyol sempre ha estat endarrerit en matèria de residus. Ara ens trobem amb una nova llei de residus amb aspectes positius, però des de Rezero la considerem una llei de mínims. Hi falta una aposta clara per la reutilització. Esperem que els territoris tinguin la capacitat per implantar mesures més ambicioses per tal d’avançar més ràpidament cap a la reutilització (d’ampolles, de productes menstruals, de bolquers, d’envasos per l’alimentació, de tèxtil, etc.) i la prevenció de residus en termes d’ecodisseny, d’obsolescència planificada i reparació.”
Notícia actualitzada l’1 d’abril de 2022.